Angaben zur Quelle [Bearbeiten]
| Autor | Jacques Planas Morin |
| Titel | Anàlisi de l'impacte clínic dels nivells de testosterona sèrica en pacients amb càncer de pròstata sotmesos a deprivació androgènica |
| Ort | Barcelona |
| Jahr | 2007 |
| Anmerkung | Tesis doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Cirurgia |
| URL | http://www.tdx.cat/handle/10803/4309 |
Literaturverz. |
no |
| Fußnoten | no |
| Fragmente | 3 |
| [1.] Analyse:Mcm/Fragment 015 01 - Diskussion Zuletzt bearbeitet: 2014-12-11 01:11:45 Hindemith | Fragment, KomplettPlagiat, Mcm, Planas 2007, SMWFragment, Schutzlevel, ZuSichten |
|
|
|
| Untersuchte Arbeit: Seite: 15, Zeilen: 1ff (entire page) |
Quelle: Planas 2007 Seite(n): 9, 10, Zeilen: 9: 1ff; 10: 1ff |
|---|---|
| 1. SITUACIÓ EPIDEMIOLÒGICA DEL CÀNCER DE PRÒSTATA
El càncer constitueix un dels problemes sanitaris més importants a la nostra societat, tant en termes de morbimortalitat com d’impacte social, econòmic i sobre la qualitat de vida, afectant a una de cada tres persones al llarg de la seva vida [1]. El càncer de pròstata (CaP) és una neoplàsia poc freqüent en homes menors de 50 anys, si bé a partir d’aquesta edat, la seva incidència augmenta més ràpidament que la de qualssevol altre neoplàsia. Si excloem el càncer superficial de pell, el CaP és el tumor més freqüent en els homes majors de 50 anys. La incidència de CaP a Espanya és, junt amb Grècia, de les més baixes de la Unió Europea. En el període 1997-2000 s’ha estimat a Espanya una incidència de CaP de 13212 casos nous cada any, amb una taxa ajustada de 56.29 per cada 100000 habitants (població estàndard europea) [2]. A Espanya, en els últims anys, el CaP s’ha col·locat en el tercer lloc com a causa de mort per càncer en els homes, per darrera del càncer de pulmó i del càncer colorectal, superant les 5000 morts anuals. Segons dades del Centro Nacional de Epidemiología, a l’any 2002 el CaP fou responsable de 5664 defuncions, amb una taxa crua de mortalitat de 29.31 per cada 100000 habitants i una taxa ajustada (població estàndard europea) de 21.48 casos per 100000 habitants. El major impacte del CaP es dóna en el subgrup de població amb menor expectativa de vida, de manera que el 90% de casos es diagnostica en homes majors de 65 anys. Si revisem la tendència de la mortalitat per CaP a Espanya entre els anys 1952 i 1996, podem observar que l’evolució de les taxes de mortalitat per CaP van ser ascendents [(increment pròxim a l’1% anual), mentre que l’evolució de la mortalitat per CaP va disminuir cada any si restringim l’anàlisi al període 1982-1996 [2].] 1. Brown, M.L., J. Lipscomb, and C. Snyder, The burden of illness of cancer: economic cost and quality of life. Annu Rev Public Health, 2001. 22: p. 91-113. 2. Santos Arrontes, D., et al., [Influence of climate, according to Koppen classification and Lang's index, on gross rate mortality associated with prostate cancer in the geographical area of Spain]. Actas Urol Esp, 2005. 29(9): p. 828-33. |
1.1 SITUACIÓ EPIDEMIOLÒGICA DEL CÀNCER DE PRÒSTATA.
El càncer constitueix un dels problemes sanitaris més importants a la nostra societat, tant en termes de morbimortalitat com d’impacte social, econòmic o sobre la qualitat de vida, afectant a una de cada tres persones al llarg de la seva vida (Brown et al. 2001). El Càncer de Pròstata (CaP) és una neoplàsia poc freqüent en homes menors de 50 anys, si bé a partir d’aquesta edat, la seva incidència augmenta més ràpidament que la de qualssevol altre neoplàsia. Si excloem el càncer superficial de pell, el CaP és el tumor més freqüent en els homes majors de 50 anys. La incidència de CaP a Espanya és, junt amb Grècia, de les més baixes de la Unió Europea. En el període 1997-2000 s’ha estimat a Espanya una incidència de CaP de 13212 casos nous cada any, amb una taxa ajustada de 56.29 per cada 100000 habitants (població estàndard europea) (Santos Arrontes et al. 2005). A Espanya, en els últims anys, el CaP s’ha col·locat en el tercer lloc com a causa de mort per càncer en els homes, per darrera del càncer de pulmó i del càncer colorectal, superant les 5000 morts anuals. Segons dades del Centro Nacional de Epidemiología, a l’any 2002 el CaP fou responsable de 5664 defuncions, amb una taxa crua de mortalitat de 29.31 per cada 100000 habitants i una taxa ajustada (població estàndard europea) de 21.48 casos per 100000 habitants. El major impacte del CaP es dóna en el subgrup de població amb menor expectativa de vida, de manera que el 90% de casos es diagnostica en homes majors de 65 anys. Si revisem la tendència de la mortalitat per CaP a Espanya entre els anys 1952 i 1996, podem observar que l’evolució de les taxes de mortalitat per CaP van ser ascendents (increment [page 10] pròxim a l’1% anual), mentre que l’evolució de la mortalitat per CaP va disminuir cada any si restringim l’anàlisi al període 1982-1996 (Santos Arrontes et al. 2005). |
The source is not mentioned. |
|
| [2.] Analyse:Mcm/Fragment 063 01 - Diskussion Zuletzt bearbeitet: 2014-12-11 01:21:42 Hindemith | Fragment, KomplettPlagiat, Mcm, Planas 2007, SMWFragment, Schutzlevel, ZuSichten |
|
|
|
| Untersuchte Arbeit: Seite: 63, Zeilen: 1ff (entire page) |
Quelle: Planas 2007 Seite(n): 56, 57, Zeilen: 56: 4ff; 57: 1ff |
|---|---|
| La castració indueix a nivell de la pròstata l’apoptosi de les cèl·lules epitelials, mentre que pràcticament no existeix proliferació cel·lular.
La re administració de testosterona, inclús al cap d’un any de la castració, provoca una mínima apoptosi i un augment significatiu i important de la proliferació cel·lular [154]. La testosterona per tant, és la principal reguladora de la diferenciació, i condueix la morfogènesi epitelial de la pròstata aconseguint en pocs dies la repoblació cel·lular de tota la pròstata. Quan un home és sotmès a un tractament de deprivació androgènica, els nivells de testosterona disminueixen en pocs dies fins a adquirir nivells que trobaríem en nens de 10 anys [155]. Ja que la supressió d’andrògens condueix a l’apoptosi de totes les cèl·lules androgen-dependents, totes les cèl·lules glandulars secretores patiran apoptosi. Conseqüentment, la pròstata involuciona ràpidament, degut a la pèrdua del compartiment epitelial prostàtic [155]. Ja que només les cèl·lules mare i les cèl·lules mare Inter mitges són androgen-independents per sobreviure, aquestes es mantenen vives durant la deprivació androgènica, augmentant en número. Tot i així, malgrat que les cèl·lules mare Inter mitges són androgen-independents per morir, són androgen-dependents per proliferar. Per tant, aquesta sensibilitat androgènica permet la restauració proliferativa del component cel·lular glandular androgen-depenent en el cas que es restauri la circulació i presència d’andrògens a nivell prostàtic [156, 158]. 154. Schalken, J.A. and G. van Leenders, Cellular and molecular biology of the prostate: stem cell biology. Urology, 2003. 62(5 Suppl 1): p. 11-20. 155. Denmeade, S.R., X.S. Lin, and J.T. Isaacs, Role of programmed (apoptotic) cell death during the progression and therapy for prostate cancer. Prostate, 1996. 28(4): p. 251-65. 156. van Leenders, G.J. and J.A. Schalken, Stem cell differentiation within the human prostate epithelium: implications for prostate carcinogenesis. BJU Int, 2001. 88 Suppl 2: p. 35-42; discussion 49-50. 158. Isaacs, J.T., The biology of hormone refractory prostate cancer. Why does it develop? Urol Clin North Am, 1999. 26(2): p. 263-73. |
La castració indueix a nivell de la pròstata l’apoptosi de les cèl·lules epitelials, mentre que pràcticament no existeix proliferació cel·lular.
La readministració de testosterona, inclús al cap d’un any de la castració, provoca una mínima apoptosi i un augment significatiu i important de la proliferació cel·lular (Schalken et al. 2003). La testosterona per tant, és la principal reguladora de la diferenciació, i condueix la morfogènesi epitelial de la pròstata aconseguint en pocs dies la repoblació cel·lular de tota la pròstata. Quan un home és sotmès a un tractament de deprivació androgènica, els nivells de testosterona disminueixen en pocs dies fins a adquirir nivells que trobariem en nens de 10 anys (Denmeade et al. 1996). Ja que la supressió d’andrògens condueix a l’apoptosi de totes les cèl·lules androgen-dependents, totes les cèl·lules glandulars secretores patiran apoptosi. Conseqüentment, la pròstata involuciona ràpidament, degut a la pèrdua del compartiment epitelial prostàtic (Denmeade et al. 1996). Ja que només les cèl·lules mare i les cèl·lules mare intermitges són androgen-independents per sobreviure, aquestes es mantenen vives durant la deprivació androgènica, augmentant en número. Tot i així, malgrat que les cèl·lules mare intermitges són androgen-independents per morir, són androgen-dependents per proliferar. Per tant, aquesta sensibilitat androgènica permet la restauració proliferativa del component cel·lular glandular androgen-dependent en el cas que es restauri la circulació i [page 57] presència d’andrògens a nivell prostàtic (Isaacs 1999; van Leenders et al. 2001). |
The source is not mentioned. |
|
| [3.] Analyse:Mcm/Fragment 075 01 - Diskussion Zuletzt bearbeitet: 2014-12-11 01:15:23 Hindemith | Fragment, KomplettPlagiat, Mcm, Planas 2007, SMWFragment, Schutzlevel, ZuSichten |
|
|
|
| Untersuchte Arbeit: Seite: 75, Zeilen: 1ff (entire page) |
Quelle: Planas 2007 Seite(n): 68, Zeilen: 1ff |
|---|---|
| En un segon estudi, el Medical Research Council va dur a terme un anàlisi randomitzant 934 malalts amb CaP (434 amb malaltia metastàtica i 500 sense) en dos grups, un que rebia de forma immediata tractament amb SA i un altre que rebia el tractament amb SA de forma diferida quan s’objectivava progressió de la malaltia [216]. Si agafem com a objectiu final de l’estudi la mort per CaP, no s’objectivaven diferències entre el grup de tractament precoç (65% de morts per CaP) i el grup de tractament diferit (69% de morts per CaP) en aquells pacients amb malaltia metastàtica manifesta. D’altra banda, en aquells pacients sense malaltia metastàtica coneguda, semblava que aquells que rebien la SA de forma immediata presentaven menys mort per CaP (32%) que el grup que rebia SA de forma diferida (49%). Recentment s’han publicat resultats d’aquest estudi amb un temps de seguiment més llarg sense detectar-se diferències estadísticament significatives entre el grup de malalts amb CaP que rebien SA immediata i diferida.
L’Eastern Cooperative Oncology Group (ECOG) va dur a terme també un estudi prospectiu i randomitzat comparant la SA immediata amb l’actitud conservadora en un grup de 98 pacients que havien estat sotmesos a prostatectomia radical en els que es va trobar malaltia metastàtica ganglionar [217]. Amb un seguiment de 7.1 anys, es va demostrar una diferència significativa en quan a major supervivència en aquell grup de pacients que havien rebut tractament immediat amb SA. Malauradament no coneixem el mecanisme que expliqui els resultats diferents d’aquests tres estudis que mostren un aparent benefici de la SA immediata sobre la diferida. 216. Immediate versus deferred treatment for advanced prostatic cancer: initial results of the Medical Research Council Trial. The Medical Research Council Prostate Cancer Working Party Investigators Group. Br J Urol, 1997. 79(2): p. 235-46. 217. Messing, E.M., et al., Immediate hormonal therapy compared with observation after radical prostatectomy and pelvic lymphadenectomy in men with node-positive prostate cancer. N Engl J Med, 1999. 341(24): p. 1781-8. |
En un segon estudi, el Medical Research Council va dur a terme un anàlisi randomitzant 934 malalts amb CaP (434 amb malaltia metastàtica i 500 sense) en dos grups, un que rebia de forma immediata tractament amb SA i un altre que rebia el tractament amb SA de forma diferida quan s’objectivava progressió de la malaltia (Immediate 1997). Si agafem com a objectiu final de l’estudi la mort per CaP, no s’objectivaven diferències entre el grup de tractament precoç (65% de morts per CaP) i el grup de tractament diferit (69% de morts per CaP) en aquells pacients amb malaltia metastàtica manifesta. D’altra banda, en aquells pacients sense malaltia metastàtica coneguda, semblava que aquells que rebien la SA de forma immediata presentaven menys mort per CaP (32%) que el grup que rebia SA de forma diferida (49%). Recentment s’han publicat resultats d’aquest estudi amb un temps de seguiment més llarg sense detectar-se diferències estadísticament significatives entre el grup de malalts amb CaP que rebien SA immediata i diferida.
L’Eastern Cooperative Oncology Group (ECOG) va dur a terme també un estudi prospectiu i randomitzat comparant la SA immediata amb l’actitut conservadora en un grup de 98 pacients que havien estat sotmesos a prostatectomia radical en els que es va trobar malaltia metastàtica ganglionar (Messing et al. 1999). Amb un seguiment de 7.1 anys, es va demostrar una diferència significativa en quan a major supervivència en aquell grup de pacients que havien rebut tractament immediat amb SA. Malauradament no coneixem el mecanisme que expliqui els resultats diferents d’aquests tres estudis que mostren un aparent benefici de la SA immediata sobre la diferida. |
The source is not mentioned. |
|